dOE, rda RI H Geitbi a S ddard y
RD i eas TT )

Mn

 

 

LS

 

 

 

Ma

é ';" .'"V-.’”'-W-’fñ\',\?;'\’l pn

 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
   

 

    

404 E LA DIVINA COMÈDIA

Analitza ara la particularitat de la seva manera de veure: dNo
podia separar els ulls de la Llum, perquè aquesta és tal, que, aban-
donar-la per no importa què, és impossible que sigui consentit,
perquè el bé, que és objecte de la voluntat, tot es concentra en
aquella Llum, i fora d'ella és defectiu allò que en ella és períecte 7.
És a dir, els beats només poden tenir plena satisfacció del seu desig
de posseir el Bé absolut, en la visió de Déu, fora d'aquesta visió,
només pot donar-se el bé relatiu.

Torna a insistir ara el poeta en la seva impotència verbal: 4 La
meva paraula serà més curta encara, per dir el poc que recordo,
que la d'un infant que banyi encar la llengua a la mamella.

I ara l'esforç de nou per reportar alguna cosa: 4 No perquè s'hi
trobés més d'un semblant, en la viva Llum que jo mirava, que ella
és simple, absolutament una i immutable, sinó perquè la meva vista,
que adquiria nous valors mirant, i que canviava en mi, feia que una
sola aparença em semblés que canviava tambéx. En realitat, el
poeta no vol dir que canviés la visió de la unitat de Déu, sinó que
els seus ulls hi anaven descobrint noves característiques.

c En la profunda i clara subsistència del Llum Alt m'aparegueren
tres cercles de tres colors i d'una sola capacitat. L'un de l'altre,
com iris d'iris semblava reflectit, i el terç semblava foc que el primer
i el segon aspiren igualment ).

S'ha objectat al Dant, que en aquesta visió imatjada dels cercles,
no ha estat del tot feliç. Si la llum del primer es reflecteix en el

— segon com en l'arc iris, dóna a entendre que els cercles són con-

cèntrits, i, per tant, no poden ésser d'una mateixa capacitat. És
clar que Déu viu fora de les lleis naturals i de:l'espai i el temps, i
aquí som en el terreny del miracle, però els ulls del Dant no podien
veure tres cercles d'una mateixa capacitat reflectint-se l'un en l'altre.
El poeta parla de tres colors, però només especifica el tercer, que és
com de foc.

Després d'apuntar la idea de la Santíssima Trinitat en la Unitat
de Déu, insisteix encara més en la insuficiència de la paraula i el
record: dAixò que dic, del que vaig veure és tan distint, que és
menys que poc comparat amb la meva visió ). l

Però ara el poeta, en una tercina meravellosa, ens definirà les
Tres Persones en una sola Divina Natura: c Oh, Llum Eterna, que