:

EE a Da L dA

'.W'- di ECEO E

daaa

p

L 0

EM MMSENEA BRO MIEOMO EA t
Ó d L i LM LRa l

aa dt

nparrr i

LLAU LS

idr -

E

 

402 LA DIVINA COMÈDIA

 

ni que espurnegin. L'únic que diu, d'aquests ulls gloriosos, és que
són cels que Déu estima i Déu venera 2. Els estima perquè són els
de la seva Filla, i els venera perquè són els de la seva Mare. L'elogi
dels ulls és indirecte, però és el màxim elogi. 4 Quin poeta mortal
es pot atrevir a dir res més que això, sense pecar d'imprudent i
demostrar la seva absoluta impotència2 El pudor literari del Dant
és tan fort com el seu impudor i la seva audàcia. l aquesta para-
doxa serveixi de comentari del vers 40 d'aquest darrer cant del
poema.

Maria s'ha posat a mirar l'Eterna Llum, i Sant Bernat encoratja
el poeta perquè miri enlaire, però el Dant ja era per si mateix — és
a dir, la intercessió de Maria ja havia fet l'efecte— tal com Sant
Bernat volia que fos. La seva vista ha esdevingut plena i centra
pel raig de l'Alta Llum que de si és vera, l'única llum que és llum
autèntica, perquè totes les criatures, en tant que lluminoses, són un
reflex d'Ella, són un mirall de Déu.

Í diu el poeta: " D'allí endavant el veure fou més fort — que el
parlar nostre, que a tal vista calla—, i calla a tant excés el meu
record". El darrer vers diu en l'original: "e cede la memoria a tanto
oltraggio"". Literalment: ci la memòria cedeix a tant d'ultratge ..
jo he traduit cexcés o per c ultratgex, que és el que realment volia
dir en l'època del Dant: ultratge és el fet d'ultrar, d'anar més enllà
de l'acostumat, d'excedir. Fou a partir del segle xív, que aquesta
paraula va adquirir a Itàlia el sentit d'insult i ofensa que té avui dia
en totes les llengúes romàniques.

Com el qui veu una cosa en somnis, i en desvetllar-se només
serva l'emoció d'allò que ha somiat sense poder precisar-ho, així
es troba el poeta, que gairebé no recorda res de la seva visió i en-
cara sent que li destila dolcesa dins el cor. Així es desgela la neu
amb el sol, així es perdien les sentències de la Sibila Cumana,
escrites en fulles, les quals escampava el vent en obrir-se la caverna.

Malgrat la manca del record, el poeta prega a la Suprema Llum
que retorni una mica a la seva memòria, que ressoni lleument en els
seus versos, i així es concebrà més la gran victòria d'aquesta Llum,
la seva excellència per damunt de tot el que es pugui imaginar.

Iara el Dant intenta analitzar una mica les deixalles del record::
e Jo crec que, per l'aguda força del raig viu, jo hauria restat sense