D Dada E PSPAEMST MIEOMO DMBENAÓ
Pa dS ba EMA MCA

cgi EO EET Ema BOEATEROra a reoc EEA EOROA TIao t L UT E P aa ety Ea EEa aTa Eat Oa ORIEOr Ea Tam EOEa l p aaaa
lB Y ia iRO L glr asapl GA O taatgea Ar Ep RIa ires i dI OS RR EA 3a aapitt cia i,

400 LA DIVINA COMÈDIA

Apòstols fins a l'obra màxima d'aquell inexhaurible dominicà que es
deia Tomàs d'Aquino, forma el cos complex i vastíssim de la Doc-
trina Catòlica.

L'oració de Sant Bernat en el poema dantesc, ve a ésser la rosa
enorme de cristalls policolors en la qual són precisades les més càn-
dides i emotives imatges. Per mitjà d'aquesta oració, entra dins el
poema un doll immens de llum tèbia, suavíssima, que daura i endol-
ceix allò que comentàvem en el cant XXX del paRADÍS: l'anècdota,
dura i irreductible, de la vida del Dant. Aquí, el poeta no és ni blanc
ni negre, ni guelf ni gibellí, no és l'exiliat vindicatiu, és l'home cristià
de tots els temps entendrit per la devoció més eficaç, tremolant
d'afecte per la figura més gran i més poètica de totes les religions :
la d'aquella Dona bellíssima que duu un Infant als braços, el qual
ha d'ésser coronat d'espines i clavat a la Creu, perquè aquest Infant
és l'Etern Amor, que per la joia de dir cSubsisteixos, es va obrir en
nous amors, i és el punt lluminosissim, centre del voltar dels tres
ternaris angèlics, i del qual depenen el Cel i tota la natura. l

En l'oració de Sant Bernat, el Dant inclou'una sèrie de concep-
tes extrets de les obres del Sant, i hi condensa les lloances de Sant
Lluc a la Verge. En la primera tercina trobem el vers cterme fix :
d'etern consello que ens sorprèn per la seva clara concentració de
conceptes extraordinaris. Es marca, en aquest vers, l'antítesi entre
la Redempció establerta o decretada ab aeterno i el terme fix del nai-
xement de Maria. Per les necessitats de la meva versió, he fet del
cterme fix , l'cinalterable espillo, el naixement de Maria és, doncs,
la manifestació (l'espill), que no podia ser alterada, del c consell
etern .

El Factor de la humana natura, és el Verb: ePer ipsum omnia
facta sunt...v (Ío. 1, 3), el qual es dignà efer-se factura d'aquesta
naturalesa: d caro factum est (ÍO. 1, 14).

cL'ínfima llacunao de la qual ve el Dant, és naturalment l'Infern,
i, segons creuen alguns comentaristes, vol dir concretament el llac
Cocit, que és, en la seva negror, el més profund.

Sant Bernat demana a la Verge que el Dant pugui veure Déu,
però encara li demana més, i aquí hi ha el punt essencialment cristià
del poema. Després de tot el que el poeta ens ha fet saber del seu
viatge, per exemple, els diàlegs amb Sant Pere, amb Sant Jaume i