Laa Pda
NNia

DAA DA RA PSP DAT LLMSENI LO LAES

 

5
£
É.Í
É
n
r
E
z
Lé:
H
%: 3
É
l21
È
l.
z

390 LA DIVINA COMÉDIA

 

nostre cos mortal. Aquesta palma que han representat tots els
artistes cristians, és la de la victòria de Maria sobre totes les dones:
( Benedicta tu in mulieribuso.

cPerò vina ara, diu Sant Bernat, i t'ensenyaré els grans patricis
d'aquest imperi justíssim i piadós. Els dos que seuen més a la vora
de l'Augusta (la Verge Emperadriu), són els Qui podríem dir-ne
arrels de la rosa. L'un és Adam, cel pare, pel gust atrevit del qual
l'espècie humana trobà un gust tan amargo, l'altre és Sant Pere,
cel pare antic al qual Déu recomanà les claus di questo fior venusto).
He volgut traduir cesclat venusto (el fet de la flor esclatada) i he
conservat l'adjectiu venust, fins a aquest punt el poeta és fidel als
sets antics, fent constar que la rosa és la flor de Venus. cAl costat
d'ell, seu el qui, abans de morir, va veure tots els temps greus de la
bella esposa conquistada amb la llança i els claus2. És Sant Joan
Evangelista, que en l'Apocalipsi profetitza els temps difícils de l'Es-
glésia i la fi del món. I al seu costat Moisès, caquell cabdill sota el
qual visqué de mannà la gent ingrata, mòbil i reclosa,. El poble
d'Israel, anant d'Egipte a la terra promesa, és acusat aquíi de retrai-
ment a obeir la llei mosaica, d'ingratitud i de volubilitat.

Enfront de Pere, seu Anna, la mare de la Verge, que, cantant
hosanna, no li treu els ulls de sòbre ni mou les parpelles. I davant
del aprimer pare de famíliav, reposa Santa Llúcia, la qui va fer
moure Beatriu quan el poeta, sentint-se incapaç de pujar la- mun-
tanya, tornava cap a la selva obscura (ÍNF. H).

I Sant Bernat diu ara: 4d Però passa el temps que t'endormisca x
O celtemps del teu somiarv, i això és curiós i no s'escapa, natural-
ment, de la ploma dels comentaristes. Alguns creuen llegir cel
temps del teu somnix o ede la teva visiór, però mai el Dant no ha
dit que el seu viatge fos un somni ni res passat en un estat d'èxtasi,
sempre parla del que ha vist i ha sentit realment. El Torraca pensa
que el ct'ensonyax o et'endormisca) és un determinatiu del temps,
oposant-lo al concepte d'eternitat. El Dant ha de sortir del temps
que fa dormir, per participar de l'eternitat fora del temps, que és
Déu, i en aquesta eternitat no hi ha somni ni repòs de cap mena.

El Barbi creu que en el f'assonna hem de veure-hi una referència
a la condició d'ésser vivent del poeta, la qual no li permet una vigilia
massa llarga. O potser voldrà dir que el poeta raptat, ara més que