Nrda Sd ts

a
EA
E
Lr
n
8
x

.
oira ebelejt r

Daa caDt ia adaA a
;mh M a Baa

aa

 

376 LA DIVINA COMÈDIA

—— cz , 000000020000000000000000000000/000 00002

Trinitat), escolleix, entre els sants, aquell que més s'ha distingit en
la contemplació i en la devoció a Maria. En les escenes de tendresa
infinita i de llum imponderable, el Dant serà assistit pel Doctor
Mellifluus, Sant Bernat. Aquest gloriosíssim sant, nasqué el 1091 a
Fontaines (Dijon), fou monjo de Citeaux i el primer abat de Clair-
vaux, morí l'any 1153. Sant Bernat va predicar la segona Croada,
fou adversari d'Abelard, i el conseller més eficaç de reis i de papes,
i, sense cap mena de dubte, l'home més decisiu i important del seu
segle. En l'enorme volum de la seva obra, es destaca sempre la
devoció fèrvida a la Verge Maria.

eCom aquell que ve de la Croàcia (diu el poeta, indicant un lloc

remot) per veure la nostra Verònica (el Sudari de Crist, conservat

a Sant Pere de Roma) i, meravellat, en veure-la, pregunta amb el
pensament: f Senyor meu Jesucrist, Déu veraç, é així s'ha conservat
la vostra imatgel'v, talment quedà el Dant meravellat de veure la
gran figura d'aquell que cen aquest món, contemplant, va fruir un
tast de la pau del Celv.

Ningú com Sant Bernat entrà tan endins de la visió dels misteris.
Sant Tomàs ho reconeix, i el propi Sant Bernat ho diu amb aquestes
paraules: eOculus non vidit, nec auris audivit, nec in cor bominis
ascendit quanta claritas, quanta suavilas, et quanta iucunditas maneat
nos in illa visione, quando Deum facie ad faciem videvimuso (MEpr
TATIO PISSIMA, C. I).

El Sant aconsella al poeta que, per obtenir la màxima joia en el
Paradís, no miri el fons de la rosa, sinó la part més alta, fins que
vegi seure la Regina de la qual és súbdit i devot tot el regne celes-
tial. I després de les paraules del Sant, comença la contemplació
directa de la Verge Maria.

Diu el Dant: dJo vaig aixecar els ulls, i com en apuntar el matí
domina la part oriental de l'horitzó sobre la part per on es pon el
sol, i com per allí on s'espera el carro que mal guià Faetont
(a aquesta faula s'ha alludit en INF. XVI, 107, PURG. XXIX, 118, i
PAR. XVII, 3), més s'inflama el cel, i' després la llum va degradant
a banda i banda, així aquella pacífica oriflama s'avivava al mig i a
banda i banda disminuia la clarorm. No sabem per què al Dant se
li acut la imatge de l'orifama, que és l'oriflamme de Sant Dionís,
l'antic estendard de guerra dels reis de França. Era roja amb flames