374 LA DIVINA COMÈDIA

 

angeli, qui sunt in plenissima partecipatione divinae bonitatis, quid-
quid a Deo percipiunt, subjectis impartiunturo (Sant Tomàs : SUM.
THEOL. I, I06,-4).

La presència dels àngels entre la part eminent (Déu) i la flor,
no impedia a la llum divina d'arribar pertot arreu. Déu iHumirna
totes les coses segons el mèrit d'elles, i res no pot ésser-li obstacle.
A més, el Dant ja ha dit en el cConviviov (III, vu, 5) que els àngels
no tenen egrossezga di materian i són gairebé diàfans per la puresa
de llur forma.

I així, en aquest regne de la gent antiga — d'abans de la Re-
dempció— i de la gent novella —de després de Crist —, tothom té
la mirada en un senyal (Déu), i el poeta es dirigeix a aquest senyal
ili diu: dOh Trina Llum que en una estrella única els dónes tanta
paul Contempla allà baix la nostra tempestatl

I tot seguit ens explicarà quina fou la seva estupefacció en tro-
bar-se davant l'espectacle de l'Empiri: aSi els bàrbars, venint de tal
contrada, que cada dia es cobreix d'Hèlix, la qual roda amb el seu fill
que tant estima...o. El poeta vol dir simplement: eSi els bàrbars, que
venint de les terres nòrdiques...v, perquè Hèlix és la nimfa CaHisto,

-filla de Licaó, transformada per Juno en una óssa i, coHocada per
Júpiter al cel, convertida en la consteHació de l'Ossà Major, el seu
fill és Arcades, nat dels amors de Júpiter i CaHisto, i convertit en
l'Óssa Menor. A aquesta faula i al text d'Ovidi (MET. M, 401-530)
hem fet referència en comentar el final del cant XXV del PURGATORI.

Segueix el poeta: eSi els bàrbars, veient Roma i la seva àrdua
empresa, quedaren estupefactes quan Laterà ultrapassava les coses
dels mortals (el poeta pren el Laterà per tot Roma, com a lloc més
monumental de la ciutat), jo, que era arribat al diví des de les coses
humanes, a l'eternitat des del temps, i des de Florència, a un poble
justi sa, de quin estupor no tenia d'ésser plel

En la comparació, per indicar un contrast absolut, el poeta clava
una altra burxada contra la seva pàtria, que no és ni justa ni sana,
sinó que és, com ell ha dit a través del poema, cavara, envejosa i
superban (INF. xv, 68), cque no escolta els poquíssims homes justoso
(INF. vI, 73), que és impia cencara que tothom tingui a la boca el
nom de la justícian, i que li mereix totes les altres sarcàstiques
acusacions del cant VÍ del PURGATORI.