44 DENGRPIESES OST IS t dSICASIC MA ni iE ICI ta t IECaT Iad nó
EAU EE ERT IRA E

PARADÍS. CANT XXX 363
——

poca gent s'hi desitja, perquè en realitat la corrupció del món dóna
pocs elegits, i perquè en l'època del Dant hom creia haver entrat
en la darrera fase del món i que n'era pròxima la f. El poeta diu
en el c Convivion : eSom ja a l'última edat del món i esperem la
consumació del moviment celeste 4 (II, XIV, 13).

Ara bé: fixem-nos en el que manifesta Beatriu, i observem que,
després d'aquestes paraules, els discursos d'ella s'acomiaden defini-
tivament de nosaltres. Som en el moment apoteòsic del poema.
Els tres cants finals seran la música i l'espectacle d'aquest apoteosi
que aquí s'inicia i en el qual Beatriu esdevindrà un mut, encara que
altíssim, personatge, i abandonarà èl gran paper de guia i definidora
del Paradís.

- — El Dant ha fet dir a aquesta dona-símbol les coses més etèries,
els conceptes més afinats de la catedral teològica on totes les pas-
sions i les anècdotes que roseguen el cor del poeta es perpetuen com
les figures tèrboles d'uns capitells de mal somni. Li ha fet dir ara,
a la seva Beatriu, el que és el Paradís: llum inteHectual plena d'amorl
I ella l'ha dut fins al groc de la rosa sempiterna. Però el poeta escriu
per als homes i escriu amb la pols de-les rutes' de l'exili a les soles
del seu calçat, a la llengua hi té cel gust de salv del pa de la caritat
aliena. En aquest moment solemne no vol oblidar el consell de
Cacciaguida, el seu rebesavi: d El teu crit serà com el vent, que
ataca més fortament les cimes més altes 2. I el poeta vol ésser con-
sequent amb ell mateix. Beatriu, davant de la rosa celeste, no finirà
el seu discurs com una tendra estrella de caritat, que s'obre i oblida
i perdong, sinó com un punyal precís, que insisteix tossut, i no
deixa cicàtritzar la nafra. De la rosa celeste saltem a la misèria de
la terra. I les dues preocupacions del Dant, aquí, prenen més gruix
i més zelleu que en cap altra banda del poema.

Primer és el polític intelectual, el forentí del partit dels Blancs,
dels artistes i homes de lletres, i el gibeHí teòric que rebutja el poder
temporal del Papa en la forma que ell considera abusiva, contrària
a l'esperit de l'Evangeli, i creu en la restauració de l'Imperi Romà
i en l'home que, per establir la pau universal, posi en pràctica el
precepte del Messias: 4A Déu el que és de Déu i al Cèsar el que
és del Cèsar . ,

l amb aquesta preocupació fa dir a Beatriu: eEn aquella ampla

.

x I838SRRSITIS SE EAA CI OSA T IAA OS IESEL SUT fSRTISS G tatact aa t ita Sia
ORIEa NEa DEESI CI EC IRC ECIRI ECT E SCIEEIC ECU OA ó E E tor

RDUIGE S
di
it

a

53

EET 5'.'?;

RUEUUNtiesat