362 LA DIVINA COMÈDIA

 

potser més directament, per l'Apocalipsi: dEt ostendit mibi fiuvium
aquae vivae splendidum tamquam crystallum, procedentem de sede Des
et agniv (xxu, 1). Les espurnes vives d'aquest paisatge són els
àngels, i les flors, els benaurats.

Beatriu comprèn que el Dant no acaba d'entendre la visió i li diu
que convé que begui d'aquesta aigua lluminosa de la riera. És a
dir, cal que la seva vista es fortifiqui encara en la claror de l'espec-
tacle perquè en vegi l'autèntica realitat. I segueix: cEl riu i els
topazis que entren i surten, i la rialla de l'herba (les flors), són de
llur veritat un prefaci umbrifer. Aquestes coses no són verdes de si
(poc madures, incompletes, imprecises), sinó que el defecte (la
imprecisió) és en els teus ulls, no acostumats encara a espectacles
tan elevats 7.

El Dant, com un infantó que s'abraona al pit de la dida, s'aboca
al riu amb la màxima humilitat i la màxima avidesa, i fixant-s'hi i
concentrant la mirada, veu que el riu de llum agafa una forma circu-
lar especialíssima. Les espurnes es converteixen en àngels voladors,
i les fors, en benaurats vestits de blanques túniques. Són les cdobles
vestesa de les quals hem parlat en el cant XXV, i les cestoles blan-
quesa que veié Sant Joan: cLaverunt stolas suas et dealbaverunt eas :
in sanguine Agniv (ApOC. Vu, 13-14).

Els sants seuen en un immens amfiteatre, el qual apareix com
una rosa blanca de proporcions màgiques. Al groc de la rosa, al
centre, condueix Beatriu el Dant perquè pugui contemplar l'espec-
tacle magnífic. El poeta s'ha fet càrrec de tot, els seus ulls amb la
mateixa claredat han vist les imatges més allunyades, eperquè allà
no compta ni el lluny ni el prop, que allí on Déu directament
governa, les lleis naturals són excloses2. Aquest amfiteatre llumi-
nós és el que es reflecteix en la part exterior o convexa del Primer
Movible, encomanant-li la vida i la potència que ell tramet als
altres cels.

Després de donar llibertat a l'estupefacció del poeta, manifesta
Beatriu: cMira si és gran el convent de les estoles blanquest Guaita
l'amplada de la nostra ciutat, guaita com els escambells són plens i
com aquí es desitja poca gentx, Anomena cciutat el Paradís,
perquè ell és la c celestial Jerusalem: de l'Apocalipsi i és ela Roma
en la qual Crist és romà , (PURG. XXXII, 102). l diu que és plena i