PARADÍS. CANT XXII 269

 

narchiav ha escrit el Dant que de Constantí dpoterat vicarius Dei
recipere non tanquam possessor, sed tanquam fructuum pro Ecclesia pro
Cbristi pauperibus dispensator: quod apostolos fecisse mon ignoratura
(XB, Xe dra

eLa carn dels mortals és tan tova, que no dura un bon comença-
ment el temps que posa una alzina entre el néixer i el fer les glans.
Pere començà sense or i sense platav: d Pelrus autem dixit: argentum
et aurum mon est mibin (ACT. m, 6), cjo, amb dejuni i oració, i
Francesc amb humilitat. Si guaites el principi de cadascun i després
allí on ha anat a parar (cada un dels convents), veuràs que el blanc
s'ha tornat fosc2. _

Però Déu pot posar remei al que condemna Sant Benet, perquè
ell acaba amb aquestes paraules: eVerament és més d'admirar el
curs endarrera del Jordà (los. m, 14-17), i la retirada d'aigúes del
Mar Roig (Ex. XiV, 21-29), que el remei que es pot posar a
aquestes coses).

Després s'ajunta Sant Benet als seus companys i, ràpidament,
comença l'ascensió al cel de les estrelles fixes, que és el vuitè, el
Dant, per dir la rapidesa amb la qual es troba davant del signe que
segueix Taure, o sigui Gèminis —la constellació dels Bessons —,
afirma que ningú no haurà ficat i tret el dit del foc tan de pressa
com ell féu la pujada. Remarca, el poeta, haver nascut en l'època
que el sol està en la consteHació de Gèminis, i haver-lo això influit
favorablement. Ara que puja al cel de les estrelles fixes, és precisa-
ment la consteHació de Gèminis el lloc per on passa, i a aquella
benèvola influència dels astres que l'acullen demana força per seguir
endavant, ja que s'acosta al moment culminant del poema, i al punt
més difícil de narrar : l'ascensió a l'Empiri i la presència de Déu.

cJa ets prop de l'última salut (del darrer cel)o li diu Beatriu,
ci perquè t'ompli l'alegria quan vegis l'estol triomfant (el triomf de
Crist), mira el camí que has fet i guaita tot el que has deixat
enrera,. El Dant contempla, des de Gèminis, les set esferes ultra-
passades i caquest globus (la terra) tan poca cosa, que em va fer
somriure pel seu vil aspecte. I el qui té el món per menys, em
sembla de millor parer, i el qui pensa en altres mons (en el Cel), es
pot autènticament anomenar virtuós).

Allà va veure el Dant la Lluna: (la filla de Latona) sense

à ,

SEa tar esieer

Radar

s34

Ttrd ecaSeSitagctell