DMM

da caa ai na di

sh -"ML“"

(ABSE oia E ASdS

 

s
8
.

68 LA DIVINA COMÈDIA

 

La presència de l'esperit d'un tan important baró com és Sant
Benet, fa que el Dant, degut a l'afecte que li demostra, demani si
és possible que ell vegi la imatge del Sant. Però aquest li contesta
que a l'última esfera, o sigui a l'Empiri, tal desig, com tots els
altres, serà acomplert. L'estada dels benaurats és, en realitat, a
l'Empiri (PAR. IV, 28 i segs.), i en el cant XXXII, vers 35, Sant
Benet hi és assenyalat al poeta per Sant Bernat.

Diu el Sant: cAllí tota desitjança és perfecta, madura i entera,
i sols a l'Empiri és cada part per sempre allí on era7. És a dir, és
immutable en presència i voluntat.

I com que l'Empiri és una esfera immòbil, no té pols al voltant
dels quals giri, ni és continguda per cap altra, per això diu textual-
ment que (no és enllocv. cLa nostra escala, diu Sant Benet,
arriba, però, a l'Empiri, i per això els teus ulls no en veuen la fio
(la vista del Dant encara no està preparada per a contemplar el cel
suprem).

Torna ara el nostre poeta al tema de sempre, a la crítica de la
corrupció monàstica, i per boca de Sant Benet ens dirà: eJacob
tingué visió total d'aquesta escala que mena a l'Empirio. eViditque
in somnis scalam stantem super terram, el cacumen illius tangens
coelum: angelos quoque Dei ascendentes et descendentes per eamv
(GEN. XXVIII, I2).

Continua Sant Benet: dPerò per pujar aquesta escala ningú no
deixa els peus de la terra, i la Regla meva és lletra morta. Els murs
dels monestirs són cavorquesv, i aquí el Dant reflecteix les paraules
de Jeremias: dNumguid ergo spelunca latronum facta est domus
ista, in qua invocatum est nomen meum 2). (IER. VI, 11), i de l'Evan-
gelista: (Domus mea domus orationts vocabitur: vos autem fecisiis illam
speluncam latronumo (MT. XXI, 13).

cLes cogulles monacals són sacs plens de farina corrumpuda,
j davant dels ulls de Déu és pitjor que la més greu usura, aquest
fruit que torna folls els monjosa. Es refereix a les rendes dels mo-
nestirs, prenent peu d'una decretal del papa Alexandre ÍII, on es
llegeix: (Quod monacbi, abbates et priores accipiunt, gravius est
usurar. I el Sant continua dient que tot el diner i riqueses que
custodien els eclesiàstics, són ade la gent que demana per Déuv i
no dels parents dels eclesiàstics, nè d'aliro piú brutto. En eDe Mo-