PARADÍS. CANT XXI 251

 

 

i la seva virtut, que els ulls m'aviva,
tant sobre meu m'aixeca, que veig jo
87 la Summa Essència de la qual deriva.

D'Ella la joia em ve que és resplendor,
perquè com més ma vista a Ella s'acosta,
0 més en la meva fama hi ha claror.

Però Aquella que al Cel és màxim hoste,
i el serafí que en Déu té l'ull més fit,
93 al que preguntes no et daran resposta.

Perquè tant dins l'abisme és enfondit
de l'etern estatut, el que demanes,
96 que res creat no hi tocarà amb el dit.

Quan reveuràs les ànimes humanes,
els dius això, per fer deixar el costum
99 d'escorcollar grandeses tan arcanes.

La ment, que aquí fa llum, fa en terra fum:
pensa si cap saber allà baix prospera
109 del que aquí dalt ningú saber presumi

Tant la seva paraula em féu enrera,
que deixo. la proposta, per passar
105 a preguntar amb humilitat qui era.

cA ltàlia, entre dos mars, muntanyes hi ha
que molt no disten de la teva pàtria,
108 tan altes, que en llur freu el tro s'hi fa.

la cui virtà, col mio veder congiunta,
mi leva sopra me tanto, ch' i' veggio
s7 la sómma essenza della quale è munta.

E al mondo mortal, quando tu riedi,
questo rapporta, si che non presumma

a tanto segno pià mover li piedi. 99

Quinci vien l'allegrezza ond' io fiammeggio, La mente, che qui luce, in terra fumma,

perch'alla vista mia quant ella è chiara
so la chiarità della fiamma pareggio.

Ma quell'alma nel ciel che pià si schiara,
quel serafin che n Dio pià l'occhio ha fisso,
ss alla dimanda tua non satisfara,

però che si s' innoltra nello abisso
dell'eterno statuto quel che chiedi
q ,
se Che da Ogni creata vista è scisso.

onde riguarda come può là giàe
quel che non pote perchè'l ciel l'asumma. 2 ,94

Si mi prescrisser le parole sue,
Ch' io lasciai la quistione, e mi ritrassi
a dimandarla umilmente chi fue.

eTra' due liti d' Italia surgon sassi,
€e non molto distanti alla tua patria,
tanto, che' troni assai suonan piú bassi, ,eç

__,_
EE Rirecteiiei

R eei cS

— n'áè::á_ .EÍ: E l

GR

E