ha

d a
caaaa Rd

Ti

N

DEERERIESSCEMSMSMEE NIS IT ER A SE

EE Oeeeet il

dor NA

 

.'.

244 LA DIVINA COMÈDIA

— ——

in Teucris el amantissimus aequi Y, no sabríem que Rifeu fou un dels
cavallers troians que amb més valor lluitaren contra els grecs.

Com l'alosa, un cop assolit el plaer del cant, calla i reposa, així
emmudí l’Àguila de moment: i per anomenar l’Àguila el poeta es
val d'una tercina que ha donat lloc a les més diverses interpretacions.
La tercina no es pot negar que és conceptuosa, i en. la meva tra-
ducció he seguit la interpretació que en dóna Vandelli en els seus
comentaris a la DIiVINA COMÈDIA, perquè sens dubte és justíssima :
"tal fou la imatge que el segell manté —de l'Eternal Plaer, de qui
al desig, — qualsevol cosa tal com és devé". Els versos originals
diuen així: "tal mi sembiò l'imago della "mprenta — dell'etterno piacere,
al cui disio—ciascuna cosa qual ell'è diventa". L'explicació serà la
segtient: dtal em va semblar l'Àguila, la qual, com a símbol de la
justícia divina, és figura de l'empremta (del segell) de Déu (l'Etern
Plaer), àl desig del qual (la seva voluntat, sense que nosaltres sapi-
guem la causa) tota cosa (creada) es torna allò que és ellax, esdevé
tal com nosaltres la veiem ésser.

Davant el cas de Rifeu i de Trajà, o sigui de dos pagans en el
Paradís, l'estupor i el dubte del Dant són poderosos, aquest dubte
exterior es transparenta com si fos dins d'un vidre, i el poeta no pot
més i diu: c Què se'm manifesta2 I com a consequència del
dubte, els esperits lluminosos que formen l'Àguila demostren una
enorme alegria en el seu fulgurar, perquè així poden fer la caritat
de tolucionar el dubte.

Vegem ara, doncs, com s'explica l'ocell meravellós: eJo veig
que tu creus aquestes coses perquè les dic, però no perquè les vegis
clares ni les comprenguis, fas com aquell que aprèn el nom, però
que la quidital (l'essència, que és la peculiaritat distintiva, el quid
sit, i de quid es formà el mot quiditas), no la pot veure si algú no
la hi manifesta. En el regne dels cels s'admet tal violència d'ardent
amor i de viva esperança, que venç a la divina voluntat, no de la
manera que l'home venç l'home, sinó que és vençuda perquè ella
ho vol ésser, i, vençuda, venç amb la seva bondat ).

Per aclarir aquests conceptes, prenem el comentari de Fran-
cesco da Buti: c Això s'ha de notar amb una distinció, això és, que
són dues les voluntats en Déu: l'una és absoluta, i aquesta no pot
ésser mai vençuda, ans ella ho venç tot, l'altra és condicionada.