PARADÍS. CANT XX.— i 243

 

prec digne ajorni aquest judicin (""fa de demà allò que és.hodiern").
És, aquest, Ezequias, rei de Judà, al qual, havent-li anunciat Isaias
la mort, després d'una preguera humil fou perllongada la vida per
quinze anys. Però, com observa Vandelli, el prec d'Ezequias no
fou de penitència: dObsecro, Domines memento, quaeso, quomodo
ambulaverim coram te in veritate ed in corde perfecio, et quod bonum
est, in oculis tuis fecerima (IV REG. xx, 3). El Dant degué con-
fondre's amb un text del llibre segon dels Paralipòmers, en el qual
es parla d'una penitència d'Ezequias.

cEl que segueix, amb mi i la llei,n diu l'Àguila amb l'autoritat
imperial, csota una bona intenció que féu mala fruita, per cedir
lloc (Roma) al Pastor (al Papa), es féu grec (transporta la capital
de l'Imperi a Constantinoble). És l'emperador Constantí el Gran,
al qual ha fet aHusió el poeta en altres llocs (INF. xiX, 115 i segs.,
XXVII, 94 i segs., PAR. VI, I i segs.).

Malgrat les pèssimes consequències del poder temporal de l'Es-
glésia i del diner de Sant Pere, obra de Constantí, diu el poeta que
aquí no li és nociu, perquè operà a fi de bé. c Eventus sequens non
facit actum malum qui erat bonus, nec bonum qui era: malusn (Sant
Tomàs : SuM. THEOL. Í, H, 20, 5).

c El que s'inscriu en l'arc davallador de la cella, és Guillem, i la
terra que l'enyora pateix Frederic i Carles viu,. El poeta vol pre-
sentar Guillem II, dit el Bo, rei de Sicília (1166 a 1189), que, segons
el comentarista lacopo della Lana, era el millor, el més liberal 4 el
més just dels reis.

Sicília, la terra que el plora, pateix Carles II d'Anjou en el terra-
ferm meridional, i Frederic II, rei titular de l'illa.

cèl qui creurà, entre la gent errant (donada a l'error), que el
troià Rifeu és el cinquè d'aquests llums sants2. Ara coneix una mica
d'allò que mai en el món no es sabrà sobre els designis de Déu,
encara que com a ésser creat i limitat no en pot veure les causes
profundes . éPer què el Dant posa aquí l'heroi Rifeu2 Això són
coses que, com ell mateix no ens les explica, ningú no les podrà
saber mai. Aquestes desconcertants preferències del poeta han fet
rodar el cap a tants comentaristesi Rifeu és un heroi obscur, gai-
rebé ignorat, si no fos el cant II de l'eEneidav, on és citat en tres
versos, i si no fos que Virgili ens diu d'ell c iustissimus unus qui fuit