ú

: héla AT LA EI CA
NE MEA .;_x.._._x_n_.,._«f, M

M taginies i

TLra EARaaS aA

 

Essi
E;:’
é
.

230 LA DIVINA COMÈDIA

 

COMENTARI AL CANT XIX

AL Dant, que avança de prodigi a prodigi, li sembla ara cosa
mai no vista, ni dita, ni narrada, el fet que l'Àguila imperial,
composta de milers d'esperits lluminosos que a ell li semblen robins,
obri el bec i parli en primera persona del singular, com si fos un sol
ésser, en lloc de parlar en plural.

L'Àguila comença afirmant la seva glòria, deguda a justícia i
pietat, i que ultrapassa tot desig humà, perquè satisfà absolutament
el qui la posseeix, el poeta, celebrant ara el signe magnífic amb
imatges vegetals, li demana que li resolgui un dubte vell, precedint-
lo d'aquest aclariment, sobre la manera de reflectir-se la justícia
divina: Encara que en un altre reialme (l'ordre angèlic anomenat
Trons: PARADÍS IX, 61 i segs.) la divina justícia fa el seu mirall, el
vostre la copsa sense vel).

I el dubte, que el Dant no precisa, però que els esperits que
formen l'Àguila coneixen, és el segúent:: c És just que siguin con-
demnats, per no haver rebut el bateig i haver mort sense la fe en
Crist, aquells als quals, pel lloc i les condicions de llur vida, fou
absolutament impossible conèixer la doctrina cristiana2 El dubte,
que, com dic, no el planteja el Dant, sinó l'Àguila, en fer-se ressò
del seu pensament, no és contestat ni aclarit, sembla, de la manera
que la ment del poeta, ment humana i limitada, voldria. El mera-
vellós ocell, per calmar la set dantesca, exposarà aquí, d'una manera
enlluernant, per la seva fina argumentació teològica i per la convin-
cent riquesa d'imatges i comparacions, la teoria escolàstica sobre la
inescrutabilitat de la justícia divina.

L'Àguila comença amb aquesta magnífica afirmació, que a mi em
recorda la grandesa plàstica que dos segles després realitzaren un
Miquel Àngel o un Melozzo da Forli: eAquell que girà el compàs
a l'extrem del món,:i dintre i fora distingí tant d'ocult i de manifest,
no deixà marcat el seu valor en tot l'univers, i el seu verb roman-
gué infinitament superior a totes les coses creades). És a dir, la
Creació, aparentment perfecta, dista un abisme de la perfecció del
Creador.