Es

n

L
u

È

li
i
22

a

 

ar

pt it

208 LA DIVINA COMÈDIA

p r

presents, i això ho veus d'una manera tan clara com nosaltres veiem
que en un triangle no caben dos angles obtusosi

Veritablement, la forma triada pel poeta no pot ésser més concep-
tista ni primfilada, com si davant del rebesavi es volgués lluir i demos-
trar-li que la seva raça no ha degenerat ni en saber ni en retòrica.

Aquest punt on veu els contingents, naturalment, és Déu, i ja
hem anotat en el cant XII del PARADÍS, que contingent, en termes
escolàstics, és allò que pot ésser o deixar d'ésser.

Segueix després el Dant dient com en l'Infern i en el Purgatori
se li ha parlat del seu futur (INF. X, 79 i segs., 121 i segs., XV, 61
i segs., XXIV, I40 i segs. PURG. VIII, 133 i segs., XI, 139 i segs.) i
encara que ell cse senti tetràgon als cops de la ventura:, desitja
saber què l'espera, per estar previngut. La imatge del tetràgon ha
estat discutida pels comentaristes. Tetràgon, com el seu nom indica,
és tota figura que té quatre angles, però el poeta comparant-s'hi
exclou la idea d'una figura plana, i tothom admet que el Dant es
refereix a un poliedre, i aleshores voldrà dir tetraedre, i més encara,
com creuen tots els exegetes antics, exaedre, perquè les cares
d'aquest poliedre són tetragonals. Ell és un exaedre als cops de la
ventura, perquè sap restar ferm moralment en qualsevol situació,
com resta en equilibri l'exaedre sobre qualsevol de les seves cares.

Cacciaguida li contesta cno amb ambages, en els quals la gent
folla ja s'envescava abans de la mort de Crist (les paraules misterioses
j equivoques dels oracles), sinó amb paraules clares i en llatí precís2.

Fixem-nos una mica en la contesta de Cacciaguida. Comença
definint com els fets contingents són previstos per Déu, sense que
per això siguin necessaris, torna, doncs, a l'importantíssim tema de
la presciència divina, compatible amb la llibertat humana, que tant
apassionà els escolàstics i que Sant Tomàs penetrà tan a fons (SUM.
THEoL. 1, 14, 13, C. GENT./1, 68, i M, 94). El Dant troba una
imatge meravellosa que, si no explica d'una manera completa,
intueix vivament l'explicació d'aquella pura questió teològica : els
fets que Déu ha previst ab aeterno no prenen caràcter necessari, com
els moviments d'una nau dins el corrent del riu no depenen de Pull
que la contempla. D'aquesta previsió de Déu ve a Cacciaguida el
coneixement del futur del Dant, com ve a l'orella la dolça harmonia
d'un orgue.