158 LA DIVINA COMÈDIA

 

convertida per Bacus en la consteHació que té per nom Corona
d'Ariadna.

I ens explica el Dant que aquestes dues constelacions circulars,
ens donaran una idea, només pàlida, d'allò que ell contemplava,
perquè no hi ha terme de comparació entre les coses del món i del
Cel, i allà tot és tan lluny de la nostra ysança, com la velocitat
del Primer Movible és lluny de la lentitud amb la qual s'arrossega
la Chiana, riu de Toscana que en el temps del Dant anava molt a
poc a poc.

Aquelles vint-i-quatre llums de saviesa seguien una dansa vivís-
sima, i no cantaven ni a Bacus, ni el Pean— himne en honor
d'ApoHó —, sinó a les tres Persones de la Santíssima Trinitat.

S'aturaren els esperits, felicitant-se de passar de la joia a la
caritat d'atendre el poeta, i aquell — Sant Tomàs — que havia narrat
l'admirable vida del Pobrissó de Déu, es dirigí al Dant per aclarir-li
un: dubte.

Sant Tomàs ens ha dit que no hi havia hagut un segon Salomó
en saviesa, i el Dant creu que Adam, essent la més perfecta de les
criatures, i que el Crist, essent el propi Déu encarnat, havien de
posseir unes facultats de saviesa superiors a les de Salomó, i ara Sant
Tomàs li aclarirà les idees.

Per citar Adam i el Crist, el poeta es valdrà, com sempre,

d'imatges, i el primer serà cel pit del qual es va treure la costella
per formar la boca, el paladar de la qual costà a tot el món-. I el
Crist serà cel pit foradat per la llança, que, abans i després, tanta
satisfacció donà, que vencé el pes de tota culpa .

Sant Tomàs, per justificar el que ha afirmat de Salomó, ens fa
un llarg discurs teològic, i en algun vers són tan condensades les
idees, que tots els comentaristes plegats no n'han pogut treure
l'aigua clara. Comença reclamant l'atenció del poeta, perquè vegi
que tant el que ell ha dit com el que creu el Dant, es troba al mig
de la veritat, com al centre d'una superfície esfèrica. I de seguida
agafa l'argument ab ovo: 4 El que no mor (els cels, els àngels i
l'ànima humana) i el que pot morir (les criatures corruptibles), són
la resplendor (el reflex) d'aquella Idea (la Idea que el Déu creador
té d'Ell mateix i que és el Verb) que amb el seu acte d'amor generà
el Déu Pare 7.

SE P OEE EaLIS

i

Es
S
E
5.
E
E
p:n
L
E

RS SIRAR

1214527490191459/034594/8

(reseses

Ga ese Eil essirmatia: Ea Sa et cIT i Mat i U S S SEa S cIT IET SS EE ERa TIEMSESICE: LOMNS ETT IEA ST S g a tr CTT RI
D D DR RE OEE ERIQDRI D I I i DIO Ntra pl Blcit aR DeSEaia aL EM iEa E NEa ECT ID IEDT H Ca S a iga TEge on lgra Craa