146 LA DiVINA COMÈDIA

a ara

manera que la roda en la qual resplendeix Sant Tomàs és concèn-
trica amb la de Sant Bonaventura.

És aquesta concentricitat i l'aparició de la segona corona de
benaurats, el que fa de preludi al cant XII, i per dir com una corona
és inscrita dins l'altra, el Dant farà una comparació amb l'Arc Iris:
"quan ens envia Juno sa servent ". Ja sabem que lris, filla de Tau-
mant, era l'enviada de l'Olimp.

En citar l'Arc Iris, remarca la teoria del seu temps que afirmava
que l'arc exterior era produit per la reflexió de l'interior, i el com-
para amb aquella de la qual, per consumpció d'amor, només restà
la veu, és a dir, la nimfa Eco, enamorada de Narcís, i reduida a
Ossos i veu (Ov.: MET. i, 339-510). Continuant la imatge de
l'Arc Íris, diu que és el presagi del pacte entre Déu i Noé, perquè
el enostre món ja mai més no s'enllacunix.

Després d'aquesta dilatada digressió, havent-se aturat els esperits
lluminosos de la segona corona, d'un d'ells brollà una veu, i el poeta
s'hi girà, com l'agulla de l'imant vers l'estrella polar. El que diu
aquest esperit, és l'elogi de l'altre príncep que Déu posà al costat
de l'Església per salvar la, i abans, per manifestar la penúria moral
en què es trobava, usarà el Dant d'imatges militars: dL'exèrcit de
Crist...n, ccostós de rearmar...x, clent darrera de la bandera...o

Diu el poeta: 4En la part on el Zèfir s'obre i de novelles frondes
vesteix l'Europa...o El Zèfir, o Favoni, és el vent de ponent, que
segons la poesia antiga era el vent fecundador. I el lloc d'on parteix
serà per al poeta la part més occidental del món, o sigui la Penín-
sula Ibèrica, allí on el sol, fatigat de la gran cursa, s'amaga als ulls
dels homes. El Dant, amb tal imatge, fa referència al solstici d'estiu.

cNo lluny d'aquest lloc hi ha l'afortunada Calarogan — Cala-
ruega i no Calahorra com ha pensat algú— esota la protecció del
gran escut en què el lleó sotajeu i subjugan. Aquest escut és el de
Castella, en el qual els dos lleons i les dues torres són posats dia-
gonalment.

Després apunta els elogis, i a Sant Domènec li diu dl'amorós
drut de la fe cristianar. La paraula edrutr, drudo, era emprada en
l'època del Dant tant en noble sentit d'amant fidelíssim, com en
sentit pejoratiu de lúbric amistançat.

cQuan l'ànima fou creada en el si maternv, diu recordant la

23 cuop yesess Sar cga li EE
D SEeDS i tN SE IEE EE t