IE LSiL a tt csareaocadAdts

 

È

136 LA DIVINA COMÈDIA

 

de Sant Domènec, el segon es refereix a la saviesa de Salomó, quan
Sant Tomàs ha manifestat que no en sorgí un segon.

Per resoldre el primer dubte, Sant Tomàs obre un llarg camí
que anirem seguint i comentant: 4La Providència, que governa el
món d'una manera superior a la comprensió de les criatures, perquè
l'Esposa (l'Església) de Qui (Jesucrist) li donà la sang en esposar-la
pogués seguir segura el camí de les seves delectacions (no sucum-
bint ni a l'heretgia ni a la corrupció monàstica), li donà la companyia
de dos prínceps que l'assistissin a cada costat. L'un va ésser tot
seràfic en ardor (Sant Francesc d'Assís), l'altre fou una querúbica
llum de saviesa (Sant Domènec de Guzmàn). Lloaré l'un i de pas-
sada l'altre, perquè a un sol fí van menar llurs empreses. Entre
Tupino (riu veí d'Assís) i l'aigua que davalla del coll triat pel beat
Ubald (l'aigua del Chiassi que neix del coll de Gubbio, d'on fou
bisbe Sant Ubald Baldassini, de l'any 1129 a 1160, després d'haver
estat ermità en aquest lloc), una costa molt fèrtil es desprèn (la

'costa de Subaso, on es troba Assís), que a Perúgia porta els vents

freds i la calor, entrant per Porta Sole, encarada amb Assís, i per
darrera encomana un clima inhòspit a Nocera i Gualdo. En el lloc
on aquesta costa és menys abrupta (Assís) va néixer un sol (Sant
Francesc) com el de l'equinocci de primavera, que surt del Gangeso,
el cantó més oriental de la terra, segons el Dant.

4De molt criatura, aquest sol féu sentir que les seves virtuts
serien un remei, i lluita contra el seu pare (Pietro Bernardone) per
l'amor d'una dona (la Pobresa), a la qual, com a la mort, ningú
sent gust ni ganes de lliurar-se. Davant del bisbe i del pare s'uní
amb ellav: es refereix al moment en què Sant Francesc es despullà
dels vestits i renuncià a l'herència paterna davant del bisbe Guida.

cElla (la Pobresa), privada del primer Marit (Jesucrist), més de
mili cent anys va viure obscura, i fins a aquest segon marit (Sant

- Francesc) no havia estat convidada per ningú. Í no li valgué restar

segura prop d'Amiclates, escoltant la veu d'aquell que féu por a tot
el món,. Amiclates fou un pobre pescador de la riba oriental de
l'Adriàtic que, en el temps dels grans combats entre Cèsar i Pompeu,
dormia amb la cabana oberta, sense por de la guerra ni dels soldats,
i restà tranquil quan, de sobte, arribà fins al seu lloc el propi Cèsar.
(Lucà: PHARS. V, 521 i segs.).

................