PARADÍS. CANT IV 49

 

pot interpretar aquesta diferent noblesa per la diferent influència, i
en el cas de Pitàgoras es deixa a part la influència i es tracta de
la naturalesa de l'ànima, que essent creada per Déu — ja hem vist la
teoria exposada per Estaci, que és la del Dant i la de Sant Tomàs —
és igualment noble en tots els casos.

Mal entès, aquest principi de la influència, diu Beatriu, capgirà
quasi tot el món —fan excepció els hebreus —, que identificà els
déus amb els astres.

L'altre dubte que resol Beatriu, és el segient: éper què, si
Piccarda i Constança foren violentades i deixaren el claustre contra
la seva voluntat, es considera que no van complir llurs vots, i estan
en el lloc més baix del Cel2 Beatriu manifesta de seguida que el
semblar injusta la justícia del Cel als ulls dels homes, no ha d'ésser
causa d'herètica maldat, sinó de fe, perquè els homes han de pensar
que si Déu ho ha fet així, la seva bondat és infinita, i una causa hi
ha d'haver que l'enteniment limitat de l'home no pot veure.

Aleshores Beatriu està en una situació de tancar de cop el dubte,
però per satisfer el desig del Dant, li dirà que a la violència es pot
Oposar resistència, que si la voluntat no vol, no es torç, i que
Piccarda i Constança varen cedir a la força podent tornar al convent,
si llur voler hagués estat íntegre, com el de Sant Llorenç sobre la
graella, o com el de Muci Escèvola — que segons ens conta Titus
Livi va cremar la seva mà, la qual havia errat el cop de punyal,
quan en lloc de matar Porsenna, enemic de Roma, havia matat el
seu scriba —, aquestes dues dones haurien pogut tornar a la clau-
sura, quan la força hagués cedit i haguessin recuperat la llibertat.
Però tals 'voluntats són massa rares.

Amb això resta aclarit el dubte del Dant, però Beatriu n'hi
endevina un altre, del qual el poeta no sortiria amb les pròpies
forces: Beatriu li ha dit que les ànimes beates no poden mentir, i
Piccarda ha dit que Constança cmantingué l'amor del vel, cosa
que contradiria l'afirmació primera.

Aleshores Beatriu presenta la teoria del mal menor, a la qual se
subjecten algunes ànimes, i cita el cas d'Alcmeó, que, per venjar
la mort del seu pare, Amfiarau, matà la seva mare, Erifila (PURG.
XII, 49 i $o). La voluntat absoluta no consent al dany, però al costat
es crea una voluntat relativa que l'accepta per por de caure en un

P

Z !
8
j
'."t
j(
E
l
:

Da Nto nten za n y PA SE R: E)

BaTr arA DR RD S

M