4
I
R
É
:
L
z
L
3
a
v
L
É
La
;
E
;.
É
3

' mpnemer

 

F_’\ RLd lja jl la Da BDASA Ad

362 LA DIVINA COMÈDIA

 

de flors d'una color menys que de rosa i més que de viola. Aquesta
color, discutida pels comentaristes, pot ésser la púrpura de les vir-
tuts cardinals, la color de la sang dels màrtirs, o bé la de l'ametista,
que, segons un escrit atribuit a Sant Bonaventura, és la color de
l'home just.

Després 'd'aquesta florida primaveral de l'arbre, el poeta sentí un
cant que a la terra no es canta, i, ans que finís, s'adormí. Per referir
el seu endormiscament, el Dant, que fa massa estona que no ha
pensat en el seu Ovidi, aquí ens dirà que si sabés reproduir com
s'adormiren els ulls cruels d'Argus, quan Mercuri li cantà els amors
de Pan i de Siringa i el matà un cop adormit (MET. I, 568-747),
miraria de dibuixat com un pintor que treballa amb model, 1a ma-
nera com ell s'adormí, però el poeta passa per alt aquest detall, ma-
nifestant que ho faci aquell que en sàpiga més que ell.

Passat l'incís de lo, de Júpiter i d'Argus, guardià d'ella, el Dant
ens explicarà el que li esdevingué en desvetllar-se, i es compararà als
tres deixebles preferits que Jesucrist trià per transfigurar-se en el
Tabor, com a fill veritable del Pare, entre Moisès i Elias. Per arribar
a aquesta comparació, el Dant, potser excessivament conceptuós, i
no del tot feliç, ens patlarà de la flor de la pomera — el Crist en el
Tabor —, i del seu fruit— el Crist a la dreta del Pare, en el Cel—,
del qual els àngels són goluts i que produeix les perpètues noces
místiques.

La imatge de la pomera (del melo) és manllevada del Càntic dels
Càntics: a Sicut malus inter ligna silvarum, sic dilectus meus inter
filios (CANT. u, 3).

De la manera que la veu (de Crist) que havia romput somnis
majors (per exemple, el somni de la mort de Llàtzer), desvetllà els
Apòstols i ells trobaren l'escola enxiquida (sense Moisès i Elias, i
Jesús canviat de figura), el Dant, en desvetllar-se al crit de Matelda,
va veure canviat l'espectacle d'abans. 4é On és Beatriuèo, pregunta
astoradíssim: i Matelda li contesta: d És allà, sota l'arbre, rodejada
de les set virtuts, els altres, amb el griu, se'n van cap al Cel cantant
una cançó més dolça i més profunda ) .

En descriure el poeta com seia Beatriu, guardiana del carro de
l'Església, en lloc de carro usa el mot plaustro, del llatí plaustrum,
que vol dir carrossa, i que consona amb claustro i Austro. De la ma-