PURGATORI. CANT XXX 339 i el Dant, espantat, cerca el conhort de Virgili, però el guia ja ha ha desaparegut, tres vegades l'anomena, i per manifestar el seu estat d'ànim, diu: dConec el signe de l'antiga flamax, o sigui, per demos- trar-li la seva gran afecció, li cita un vers del propi Virgili: c4dgnosco veteris vestigia flammae), que són les paraules de Dido a la germana Anna, notificant el seu amor per Eneas (AEN. IV. 23). L'acolliment que li fa Beatriu és d'una inesperada severitat. Li diu: eDant (aquí és la primera vegada que el poeta inscriu en el poema el seu nòm), no ploris perquè Virgili se n'ha anat, guarda els teus plors per a penes més grans,. El nostre poeta fa constar que aquí registra el seu nom per necessitat, i compara la figura de Bea- triu dalt del carro a la d'un almirall que dirigeix una esquadra. Beatriu, després de les primeres paraules, n'hi diu de més severes: (jCom t'has dignat pujar aquí dalt2 dNo sabies que aquí l'home és feliçèv Aquestes paraules iròniques, o sarcàstiques si es vol, retreuen al Dant la seva dissipació i mala vida: ç Com has vingut aquí, tu que havies deixat el camí de la virtut i només et gaudies de les coses terrenes è y La vergonya i el dolor, i el fet que la sospirada Beatriu li parli d'aquesta manera, produeixen un estat tan fort de suspensió en el poeta, que no pot ni plorar ni sospirar fins que sentirà la veu dels àngels. El Dant es compara a la neu que, retinguda en les altes selves dels Apenins i convertida en glaç, no comença a desgelar-se fins que cla terra que perd ombra, respirax, fonent-la com el foc fon una candela. En la meva traducció, ja hi ha l'aclariment d'aquesta conceptuo- síssima imatge: la terra que cperd ombrao és el tròpic africà i les zo- nes tòrrides en general, perquè en els solsticis el sol toca al zenit i l'ombra d'un cos opac en posició vertical és reduidíssima. El Dant vol dir simplement: quan bufa el vent del sud, els Apenins es des- glacen. l tal va fer ell, plorant i sospirant la pena ccongelada per l'estupor, en apiadar-se'n els ministres de evida eterna. El cant angèlic és el salm Jn te, Domine, speravi, però només en canten el primers nou versicles, que són els que amb més fuga i va- lor exalten l'esperança de l'home en Déu, i s'aturen al punt que en : 1