296 LA DIVINA COMÈDIA

 

diteso que, mentre durarà cl'ús modern2, faran cars els seus reculls
i còpies a qui els llegeixi.
cL'ús moderno és el llenguatge vulgar. El Dant diu en la cVita
Nuova,: cAntigament no hi havia rimadors d'amor en llengua
vulgar... l no fa gran nombre d'anys que, per primera vegada,
aparegueren aquests poetes...o
Guido Guinicelli li signa aleshores un altre poeta, dient-li que
fou el millor de tots cen el parlar matern,, i que deixi dir els qui,
i ignorants i només fiant-se del que es repeteix, creuen que eel del
Í Llemosio el supera. Igual passà amb Guittone d'Arezzo que el
; creien el millor, i posteriors veus autoritzades l'han situat en el lloc
que li pertoca. Aquest que fou cel millor de totsn, és Arnau Daniel,
Ea i cel del Llemosis és Girault de Borneil.
I Girault, Geraud o Giralt, fou un poeta provençal, nat a Essidueil,
E en el Limousin (1175-1220). Es celebrat com un dels millors
l trobadors, pel seu estil simple, fresc i d'aire popular. El Dant posa
davant d'ell, en mèrits, Arnau Daniel, per la seva retòrica més
H sàvia i complicada.
i Arnau és també de la segona meitat del segle xn, i d'ell es
u conserven poques poesies. El Dant, en veure'l signat i lloat per
Guido, i que aquest li fa pas perquè el poeta li parli, l'acull soHíci-
_ tament, i Arnau aleshores es manifesta en vuit versos escrits en
llengua provençal, podem dir en la nostra pròpia llengua, perquè el
? català i èl provençal literaris del segle xui són gairebé una mateixa
cosa. El Dant, que coneixia bé els trobadors de Provença, fa aquí
; honor a la seva poesia. En la meva traducció he deixat els versos
uii provençals tal com els escriví el Dant, sense modernitzar-los. Per
: al lector que no estigui familiaritzat amb el llenguatge dels troba-
dors, va aquí aquesta versió :
cTant em plau vostra cortès demanda — que jo no puc ni em
vull amagar de vós. — Jo sóc Arnau, que ploro i vaig cantant, —
consirós veig la passada follia, — i veig content la joia que espero
en el futur. — Ara us prego, per aquella virtut — que us guia al
cim de l'escala, — que us recordeu a temps del meu dolor.
Dolcíssims són aquests versos d'Arnau, que clouen d'una manera
tendra i serena aquest cant vermellenc de luxúries castigades, com
remarquen Zingarelli i el D'Ovidio, aquest final, podríem dir-ne

X
S
È
LS
_?_.
8
x
È
3
L:.
é
L
d
I:.
E
a
E
É
x
ESi
a
£
£
È
E
Ld
E
g_:
É_'

RMUA tt

ipg