E
E

BBA BER SiSostsó

BR RS SEA

RM ER M'WW’HEWQ\!:ÉF aU CC LE D)
t: ME N acda P S M Bia

DISIBES l D UIPATASS S S DADAIAIAI OS

D RLDISEIESTI iia

E
E

 

 

224 LA DIVINA COMÈDIA

COMENTARI AL CANT XX

COMENçA el Dant el cant XX amb una curiosa imatge realista,
per a explicar, primer: que Adrià prefereix purgar la seva
avarícia al diàleg amb el Dant, i segon: que el Dant, contra el seu
gust, per donar-lo a Adrià, etreu de l'aigua l'esponja a corre-cuitao,
és a dir, sense exhaurir la seva curiositat ni el seu desig de fer
preguntes.

l com a comentari a l'avaricia, el poeta increpa, maleint, dla
lloba antiga i pregunta quan vindrà el qui la foragiti del món.
Aquí el poeta torna als conceptes del cant primer de l'INFERN, i a la
profecia del Veltro, el Llebrer, que cal recordar, per comprendre
aquest passatge. La lloba és, en el proemi general del poema, signe
d'avaricia. Aquell que ha de foragitar-la és el Veltro. En comentar
el cant inicial, ja assenyalàrem les diverses interpretacions que han
estat donades a la figura del Veltro.

Tot seguint el cercle cinquè, els poetes senten una ànima que
fa l'elogi d'exemples de pobresa i liberalitat. L'ànima que evoca tals
fets, ho fa plorant i queixant-se, ecom dona que va de part..

El primer exemple és dedicat a la Santa Verge, en el seu acte
humilíssim d'infantar el Fill de Déu cen aquell hospicin. La segona
persona lloada entre plors i gemecs, és cel bon Fabrici, que preferi
pobresa amb virtut, que riquesa amb vicip. Es refereix a Gaius
Fabricius Luscinus, cònsol l'any 282 a. J. C., reelegit el 278, i
censor en 275. La seva probitat i la seva honestíssima conducta
refusant riqueses i donatius, en les relacions que tingué amb el rei
Pirros, el fan exemple de polítics models. Mori pobre. La república
li pagà l'enterrament i dotà les seves filles.

I encara la veu ploranera fa l'elogi de la dllarguesa que va fer a
les donzelles Nicolau, per conduir a l'honor llur jovenesar. Aquí el
Dant es refereix al famós Sant Nicolau, patró de Bari, bisbe de Mira,
i sant comú a les esglésies grega i llatina, que va viure entre els
segles M i IV, i, concretament, fa alusió al segúent fet de la vida

del Sant:
No podent un seu conciutadà pobre, dotar les seves tres noles