92 LA DIVINA COMÈDIA Sordello explica que els dos éssers angèlics vénen del soli de Maria, i guardaran les ànimes de la serpent que aviat ha de presen- tar-se. La serpent es manifesta, diu el Dant que potser és la mateixa d'Eva, i en fa una pintura gràfica: amb el cap girat es llepa l'esquena com una bèstia que s'allisa el pèl, usa el verb dlleparo, que és el de la temptació llagotera i aduladora. Tan bon punt s'ha presentat la serp, els dos àngels es posen a volar, i la serp, davant l'esclat de les ales, fuig. En aquest moment el Dant anomena els àngels castors celestialsa. Sabem que l'astor és una au de presa, especialitzada a devorar serps, llangardaixos i tota mena de rèptils. La veritat d'aquesta aHegoria és clara: els de l'Antepurgatori no es poden alliberar de la temptació sense l'ajuda de Déu. Més enda- vant, en el Purgatori autèntic, ja veurem que aquesta temptació no és possible. És per això que aquí les ànimes reciten l'himne de completa, en la segona estrofa del qual hi ha aquest vers: 4dHostemque nostrum comprimen. L'eficàcia de l'himne fa baixar els dos àngels vestits d'esperança i fa que la temptació, en forma de serpent, des- aparegui davant de l'assistència divina manifestada pels dos àngels. Abans de l'aparició del rèptil, i després d'aquesta aparició, el Dant manté dos diàlegs. amb dues ànimes. El primer diàleg és pro- vocat per la mirada insistent d'un dels esperits, com si tingués ganes de conèixer el poeta. El Dant, en advertir qui és, sent una alegria immensa, el veu salvat de l'Infern, i l'ombra, que es pensa que el Dant és un nou- vingut al Purgatori, quan s'assabenta que el poeta és viu, merave- llada, crida un seu company anomenat Currado. Sordello, el qual fins ara es veu que no s'ha adonat de la condició del nostre poeta, també participa del mateix astorament de les dues ombres amigues. Aleshores el qui ha provocat el diàleg, es dirigeix al poeta, i li demana, pel singular favor que li ha fet Déu, que quan hagi passat dles amples onadeso, o sigui, quan hagi retornat al món, digui a la seva Joana que pregui per ell, perquè de la mare ja no se'n fia, després que ha deixat les blanques toques, es plany de la incons- à tància de l'amor femení, i diu, referint-se a la seva dona, que no li È farà tan bella sepultura l'escorçó del Milanès, com l'hi hauria fet el : gall de Gallura. INRUGQUEUVEI EA D lradr S RtAEl Egss i RSIRESL t a aca iEEa car eia aca terip io SacacaesaSara tia aeseraraeaena TN NT a ITT SE IC yEa SSESIS) i n essIEIt I ç E a aa aa iada ra ara Rsa monessngns BERda gar