406 LA DIVINA COMÈDIA

 

d'aquells que encara viuen en el món, però ja no regits per l'ànima
pròpia, la qual és substituida en el cos per un dimoni, en el moment
que han comès la traició. Per treure de dubtes el Dant, Alberigo li
mostra un condemnat que té a la vora, i li diu que és Branca d'Oria,
cavaller genovès.

D'aquest subjecte ja n'hem parlar en el comentari del cant XXII.
Fou el qui invità el seu sogre Miquel Zanche i féu matar i convertir
en trossets a ell i la seva colla. El fet passà l'any 1275. Hi ha qui
diu que el Dant el situà a l'Infern en vida, per venjar-se d'una ofensa
que li havia fet, i també hi ha qui diu que l'ofensa l'hi va fer per
haver escrit el Dant aquests versos. L'any 1300 feia vint-i-cinc
anys que Miquel Zanche era mort, i Branca d'Oria va viure fins
els336:

Després d'haver fet les seves manifestacions, fra Alberigo de-
mana al Dant que li estripi el glaç del ulls, i el Dant diu que no li
ho va voler fer. Tractant-se d'un brètol i un traidor com Alberigo,
creu que césser villano amb ell fou cortesia).

I no en té prou el poeta d'haver faltat al seu jurament, sinó que,
3 a més, llança una invectiva general contra els genovesos, més forta
que la que fa una estona ha dirigit contra els pisans. Els diu que són
gent plena de vicis i demana per què no se n'acaba la llavor, i tot
plegat perquè, amb el pitjor esperit de la Romanya, o sigui fra
Alberigo, ha trobat l'ànima d'un genovès — Branca d'Oria — que
pel seu crim és a l'Infern, mentre el cos encara se les campa
per la terra.