INFERN. CANT XXXI 391T

 

(gúelís) de Bolonya, obrint les portes de la ciutat, per venjar-se
d'una burla que li feren els Lambertazzi (gibeHins) de Bolonya, que
el 1274 s'havien refugiat a Faenza. (F. Pellegrini: all serventese
dei Geremei e dei Lambertazziv, Bolonya 1882.)

Ara bé, després d'abandonar tota aquesta banda de traidors,
familiars als records, als odis i a les passions dantesques, ens trobem
amb dos condemnats excepcionals. El cap de l'un efa de capell, al
de l'altre, però amb la particularitat que el de damunt rosega el de
sota en el lloc on eel cervell s'ajunta a la nucax, i ho fa rabiosament,
com aquell que cmenja pa per famn. El poeta diu que Tideu no
rosegà amb més fúria al cap de Menalip per desdeny. Es refereix a
un episodi cantat per Estaci en el llibre vm de la dTebaidax: Tideu,
rei de Caledònia, un dels set contra Tebes, ferit mortalment pel
tebà Menalip, aconseguí matar l'agressor. Pregà als seus companys
que li'n donessin el cap, i, obtenint-lo de Capaneu, es posà, mori-
bund com era, a rosegar-lo furiosament.

El Dant, davant l'horrible espectacle, demana a l'irat rosegador
qui és, i qui és l'altre i quin pecat ha comès, que si la ira és justa,
el poeta en parlarà en el món, esi la llengua no se li assecar. La
contestació a les paraules del Dant la trobarem en el cant XXXIII,
i amb ella, un dels moments més grans, més poderosos, més plens
d'humanitat i més patètics del poema.