:
j

C or ti

S niad iaa m SL IT L

342 LA DIVINA COMÈDIA

 

 

registrat per ningú. El comentarista V. Rossi creu que sigui un fet
inventat, que el Dant posa en boca de Pier da Medicina, el qual des
de l'Infern continua sembrant discòrdia entre els dos nobles de Fano
i Malatestino Malatesta.

Pier da Medicina, en el seu discurs, aHudeix directament Rímini,
i diu que un, que està amb ell, voldria ésser dejú d'haver posat els
peus en tal lloc. El Dant aleshores li demana qui és aquest, al qual
baver vist (Rimini) costa tan car. Medicina obre la boca del com-
pany i mostra com té la llengua tallada, dient: dNo pot parlarv, i
aclareix que es tracta d'un que ofegà els dubtes en la persona de
Cèsar, afirmant que callò que ja és al punt, sempre es perjudica
amb l'esperan. Aquest condemnat és Cúrius, el qual precipità Cèsar
a la guerra civil. Fou tribú romà, de primer partidari de Pompeu i
després venut a Cèsar. Quan el Senat declarà Cèsar enemic de la
República si no llicenciava el seu exèrcit, Cúrius, que havia estat
recader de Cèsar prop del Senat, tornà a ajuntar-se amb ell i, segons
Lucà, va atiar-lo a no fer-se enrera. La història ha demostrat, però,
que quan arribà Cúrius, Cèsar havia ja passat el Rubicó, però el
Dant, naturalment, segueix el criteri poètic de Lucà, i li talla la
llengua, precisament, recordant el poeta llatí: 44udax venali comi-
tatur Curio linguan (PHARS. 1, 269). Trobant-se Rímini al costat
del Rubicó, és per això que Cúrius, situat a l'Infern, no hi voldria
haver posat mai més els peus.

Després de Cúrius, un altre condemnat, que té les mans tallades
l aixeca els monyons sanguejants, es dirigeix al Dant. Aquest des-
graciat és el Mosca, o Mosca de' Lamberti, el qual, si recordem el
cant VI de l'INFERN, era ja cercat pel Dant i havia preguntat per ell
a Ciacco.

Mosca és el qui decidí els Amidei i llurs parents i amics a ven-
jar-se de Buondelmonte matant-lo. Diu el Villani: dMosca de'
Lamberti digué la mala paraula: 'Cosa feta té cap', això és, que fos
mort (Buondelmonte), i així fou fet-.

I després del Mosca ens trobem amb la visió final d'aquest cant :
l'espectacle de Bertran de Born. És aquest passatge un dels mo-
ments més grandiosos i més patètics de l'INFERN. El Dant, amb una
concisa precisió, amb una força evocativa única, i amb aquell color
i aquell gruix que ell sap donar a la imatge i a la comparació, co-