INFERN. CANT XXVII 327

 

I el guia i jo, seguiírem mentrestant
per l'escull, fins a l'arc des d'on s'esbrina
la fossa on troba el càstig el bergant

136 que sembra la discòrdia i que enverina.

Noi passamm'oltre, e io e 'l duca mio,
su per lo scoglio infino in su l'alt'arco
che cuopre il fosso in che si paga il fo

186 —a quei che scommettendo acquistan carco.

COMENTARI AL GANI XXVII

UAN Ulisses ha explicat les seves aventures i amb la llicència
de Virgili ha desaparegut entre els esperits famejants de la
fossa vuitena, una altra ombra, també cenyida de foc, s'acosta als
poetes, la qual, enraonant precipitadament, i no trobant les seves
paraules sortida natural entre la massa ígnia, dóna la sensació que
la veu del condemnat és aquell brogit propi que fa una fama agi-
tada pel vent, i això fa pensar al Dant en el bou sicilià construit
en bronze per Perillus d'Atenes i regalat a Fàlaris, tirà d'Agrigent,
a Sicília, Era aquest bou fet de tal forma, que, un cop es posava
roent, els infeliços closos dins el seu ventre per ésser rostits, feien
uns bruels semblants als mugits d'un bou. Fàlaris obligà d'entrar-hi,
primer que ningú, el propi PeriHus, per fer l'experiència d'aquella
màquina de tortura.

Però aquí, la veu de dins la flama només dóna la sensació de
veu de foc, o de brogit de foc, en el primer moment, perquè tot
seguit troba natural eixida, i de manera entenedora demana a Vir-
gili que li expliqui què passa a la Romanya, perquè el condemnat
manifesta que és d'aquell país, entre Urbino i les fonts del Tíber, i
diu que la dolça terra llatina fou safareig de les seves culpes, per-
què ell, com aclarirà més tard, va creure que se'n rentava abans
de morir.

I Virgili es dirigeix al Dant, i li diu: aParla-li tu, aquest és
llatío. I el Dant, eque a punt tenia la respostar, no es fa pregar