INFERN. CANT XXVI 309

 

D'aquella fama antiga el corn més gran
es bellugava i rondinava alhora,
87 com el foc quan el vent el va abrandant,

i al punt que li semblà propícia l'hora,
com si fos una llengua que parlés,
90 la fama així llançà la veu enfora:

cQuan jo vaig deixar Circe, la qual més
d'un any em va amagar prop de Gaeta,
93 ans que Eneas així l'anomenés,

ni el goig del fill, ni l'abraçada estreta
del meu pare xacrós, ni el jurament
96 d'amor fet a l'esposa mansueta,

no em varen vèncer l'esperit, ardent
per córrer món i per tornar-me expert
99 en les virtuts i els vicis de la gent.

I em vaig ennavegar pel mar obert
amb l'escàs escamot, al qual estranya
102 mai fou la feina, i no em deixà desert.

Vaig veure ambdues costes : la d'Espanya,
la del Marroc, i encar l'illa del sard,
105 i altres que aquella mar circumda i banya.

Ja érem vells i érem sang de cap al tard,
quan arribàrem a la gorja aspriva
108 on Hèrcules el límit va marcar,

Lr

Lo maggior corno della fiamma antica
cominciò a crollarsi mormorando
e1 pur come quella cui vento affatica,

indi la cima qua e là menando,
come fosse la lingua che parlasse,
so gittò voce di fuori, e disse: cQuando

mi diparti' da Circe, che sottrasse
me piú d' un anno là presso a Gaeta,
os prima che si Enea la nomasse,
nè dolcezza di figlio, nè la pièta
del vecchio padre, nè 'l debito amore
se lo qual dovea Penelopè far lieta,

iTra ecere ac it tara eii iia ti tt S

BROE SI I IE SE TTTa II lTaT t IE ETT cI giiSsns

vincer poter dentro da me l'ardore
ch' i' ebbi a divenir del mondo esperto,
e delli vizi umani e del valore, 98

ma misi me per l'alto mare aperto
sol con un legno e con quella compagna
picciola dalla qual non fui diserto. 108
L' un lito e l'altro vidi infin la Spagna,
fin nel Morrocco, e l'isola de' Sardi,
e l'altre che quel mare intorno bagna. — 105
lo e' compagni eravam vecchi e tardi
quando venimmo a quella foce stretta
dov' Ercule segnò li suoi riguardi, 108

ctt

CT IRT I Eaa L l