306

LA DIVINA COMÈDIA

—————————————————————————————çç——çççcççççcççççcçççççç

Per l'escala d'aresta i codolar,
que, en davallar, el rocam fet ens havia,
15 jo, darrera el meu mestre, vaig pujar.

I prosseguint la solitària via,
entre els sots i les roques de l'escull,
18 el peu sense la mà de res valia.

I vaig sentir un dolor que encara em bull
en fer memòria del que allí vaig veure,

21 tant, que el meu cap es frena i es recull,

per no apartar-se del camí del detire,
que si un bon astre, o Déu, m'ha dat el seny,
24 jo no l'he de malmetre ni distreure.

Així com el pagès que seu al greny
del turó, al temps de l'any en què la fosca
97 minya, i al sol la pressa no l'empeny,

en l'hora que al mosquit cedeix la mosca,
veu mil cuques de llum allà en el tros,
30 on dorm el cep o bé l'aixada tosca,

amb tantes flames resplendeix el clos
de la vuitena fossa, quan avança
33 fins dalt de tot, per reposar, el meu cos.

I com aquell que amb óssos féu venjança
veia el carro d'Elias prendre el vol,
96 quan dels cavalls va rompre la puixança,

Noi ci partimmo, e su per le scalee
che n'avean fatte i borni a scender pria,
45 TimOntÒ 'l duca mio e trasse mee,

€ proseguendo la solinga via,
tra le schegge e tra' rocchi dello scoglio
as lo piè sanza la man non si spedia.

Allor mi dolsi, e ora mi ridoglio
quando drizzo la mente a ciò ch' io vidi,
m € piú lo 'ngegno affreno ch' i' non soglio,
perchè non corra che virtú nol guidi,
si che, se stella bona o miglior cosa

34 M' ha dato 'l ben, ch' io stessi nol m' invidi.

Quante il villan ch'al poggio si riposa,
nel tempo che colui che l mondo schiara

la faccia sua a noi tien meno ascosa, 97

come la mosca cede a la zanzara,
vede lucciole giu per la vallea,

forse colà dov' e' vendemmia ed ara: 30

di tante fiamme tutta risplendea
l'ottava bolgia, si com' io m'accorsi

tosto che fui là 've 'l fondo parea. 88

E qual colui che si vengiò con li orsi
vide 'l carro d'Elia al dipartire,
quando i cavalli al cielo erti levorsi,