Pad é

   

IE S o cia I ada

Ta iitetó

o

D IEO S )Ó

Mai nialal M ieaeseióS O

pn

L unn n
L SET EE d Eipes ard a

266 LA DIVINA COMÈDIA

 

COMENTARI AL CANT XXII

MERAVELLAT encara el poeta de la incorrectíssima i brutal manera
amb la qual Barba-rullat posa en marxa el seu escamot de
dimonis, com si no se'n sabés avenir, comença el cant XXII comen-
tant els senyals i formes que usen els cavallers bornant i justant,
els caps d'exèrcit i els capitans de vaixell, i no en troba cap, com és
natural, que ni de lluny s'assembli al que acaba de constatar en les
regions de l'Infern. De mala gana els dos poetes segueixen la tropa
dels deu diables, i el Dant s'adona contemplant la fossa plena de
pega bullent, dels trucs dels condemnats, que, per evadir-se una
estona del suplici, quan no són vigilats pels dimonis, fan com els
dofins : treuen l'esquena perquè els toqui l'aire. I també observa el
poeta que, com les granotes, els mísers supliciats s'arramben vora
la riba del llac de pega treient només el cap. Però en arribar Barba-
rullat i la seva colla, tots els pecadors es capbussen com les grano-
tes, i un rerassagat que no ha fet el capbussó a bon temps és agafat
amb la forca de Burxacans, i els altres dimonis, un punxant i un
altre esgarrapant, li fan passar mil martiris. El poeta voldria saber
qui és aquest infeliç, Virgili aleshores li ho pregunta, i el condem-
nat, com tots els condemnats d'aquest Infern dantesc, en una forma
imatjada i pintoresca, es dóna a conèixer. Diu que és navarrès, que
la seva mare va tenir-lo d'un perdut i que va servir el rei Teobald.
D'aquest desgraciat, són molts els comentaristes antics que no en
donen cap referència. lacopo della Lana, el fals Boccaci i Benve-
nuto Rambaldi d'Imola, coincideixen afirmant que es tracta d'un tal
Ciampolo o Giampolo (Joan Pau), fill d'una gentil dama de Navarra.
Arribà a ésser familiar de Teobald Il, comte de Champagne, que
l'any 1253 succei en el regne de Navarra el seu pare, el rei Teo-
bald l. Aprofitant-se del predicament atorgat pel seu sobirà, féu
tota mena de trampes i vengué a bon preu tota mena de gràcies i
benifets. És curiós que en la traducció comentada del Dant que,
durant els anys 1860-68, publicà a Leipzig el rei Joan de Saxònia,
amb el pseudònim de Philalethes, s'afirma que esi la tradició no