INFERN. CANT XIX 229

 

és el que serveix al Dant per a acusar-lo feroçment de simonia
i d'avarícia

Nicolau, després d'explicar qui és, continua dient al poeta: eSota
el meu cap, aquells que en simonia m'avançaren, jeuen enterrats.
Í premut amb els altres condemnats també serà, quan vingui, el qui
jo em creia que eres tun. Això és, quan vingui Bonifaci VIII. El
viatge poètic a l'Infern, Dant l'executa la Setmana Santa del 1300,
i Bonifaci encara tardarà tres anys a substituir Nicolau, perquè la
mort d'aquell s'esdevingué, com de seguida veurem, el dia rr d'oc-
tubre del 1303.

Poques figures hi ha dins la història medieval tan dramàtiques,
tan combatudes i tan discutides com la d'aquest papa dissortat i
batallador. lacopone da Todi i el Dant són dels qui més han con-
tribuit a desacreditar la seva memòria. Sobre Bonifaci hi ha una
bibliografia vastíssima, i el tema d'aquest papa és de les coses més
apassionants que es puguin presentar a l'historiador.

Bonifaci era fill d'Anagni, es deia Benedetto Gaetani i descendia,
per part de pare, d'una noble família catalana establerta a Gaeta.
Abans d'arribar a papa, el cardenal Gaetani tenia fama d'ésser el
jurista més gran de la seva època i un diplomàtic formidable. El 13
de desembre del 1294, Celestí abdicà la tiara pontifícia a Castelnuovo,
i aleshores el Sacre CoHegi elegí Gaetani, que adoptà el nom de
Bonifaci VIII. Sobre la renúncia de Celestí, l'elecció del Colegi
i la conducta del nou papa, les opinions són molt heterogènies. El
Dant és dels qui creuen que la maniobra de Bonifaci fou netament
simoníaca. Allò que no té defensa de cap mena i és condemnat fins
pels historiadors més benèvols amb Bonifaci, és la manera com
aquest papa tractà el pobre Celestí, després de la seva reclusió a
Monte Cassino, el tingué presoner al fort de Sulmona, i l'ex-papa,
ancianíssim, morí en una masmorra indigna d'un gos.

És impossible d'enumerar, tan sols, en aquest lloc, els fets més
importants dels nou anys de pontificat de Bonifaci. Pel que fa refe-
rència al nostre poeta, citarem l'actuació del Papa per acabar les
lluites a Florència entre Blancs i negres, a les quals s'ha fet alusió
en altres llocs d'aquests comentaris. Bonifaci envià primer el legat
Acquasparta, que res no aconseguí, i després, amb plens poders,
Carles de Valois, que no acabà la discòrdia, però donà el triomf

i :.i'.'..'u:.:l:.".'çL'!É;É—;%ii}’m; :' , ' i ': E 5 b

CEa IE MRIEE)
iia ireini ciiA pa

EE

tesl
BERA maar

u371

DISi gR N
Mesis oRaT ens

a g tsl
saieis

D:

in

M:
2uE

Md rsens
dl

È

L

la teig tig ia
D lra

Deris

EE NM

BER S

GH

Seogan