SLSL MI S LSa IT abat aa aTad ó

Mi siitic iia iÓ

22 dMa SEBA CI I CI I U jatalal ad esaras adefe / 0lnd

SU O CU GO T

Mei aisdat EE eias

SLSLT Maetete

lpr Ta

 

204 LA DIVINA COMÈDIA

loricas sicut loricas ferreas, el vox alarum earum sicut vox curruum
equorum multorum currentium in bellum. Et habebant caudas similes
scorpionum, et aculei erant in caudis earum.o (APOC. IX, 7-10).

El Gerió dantesc, com a símbol de l'engany, té el cap d'home
just o de persona honesta, el cos és allargat en forma de serpent, i
en aquest cos té pintats escuts i llaços de tots colors, llaços que
lliguen els incauts i escuts fantasiosos que els atrauen, i aquest cos
de serp acaba amb una cua verinosa d'escorpí. El poeta significa,
amb això, que els qui enganyen mostren, primer de tot, una cara
de persona decent, després ofereixen els falsos avantatges i lliguen
la víctima, a la qual reserven el cop final de la cua armada amb la
llança plena de verí.

En la descripció que fa dels motius ornamentals del cos de
Gerió, el Dant diu que mai els tapissers orientals no feren cosa
semblant ni Aracne imaginà tals dibuixos en el seu teler. Aracne
fou una cèlebre teixidora de Lídia que gosà contrapuntar-se amb
Minerva, i fou vençuda per la deessa i convertida en aranya (Ov.:
Mer. vi). En parlar de la posició del monstre, fa referència al
castor en els recs dels alemanys goluts (Tedeschi lurchi), perquè en
l'època del Dant els alemanys tenien fama de menjadors, bevedors
i crapulosos.

Aquest monstre és d'una gran utilitat per als dos poetes viatgers,
perquè, gràcies a ell, poden saltar l'enorme abisme que va del cercle
setè al vuitè. Efectivament, la fera, obeint amb una gran docilitat
les ordres de Virgili, deixa que li pugin a l'esquena i, sense protes-
tar, nedant per l'aire tenebrós, situa els dos poetes en el lloc ambi-
cionat. l aquí, el Dant descriu en meravellosos i patètics versos
aquesta baixada, i ve a ésser un precursor líric dels qui canten les
gestes de l'aviació. Jo trobo que aquest episodi és un dels moments
més grandiosos i més reeixits de l'INFERN.

Però, abans de muntar a l'esquena del monstre, resta encara al
poeta alguna cosa per a esbrinar en aquest cercle setè de la pluja de
foc: el grup format pels usurers.

A un lector que no estigui molt familiaritzat amb els vells co-
mentaristes de la DiviINA Comèpia, li serà dificilíssim de comprendre
tot el sentit i la realitat històrica d'aquest passatge, i és per això
que, atenint-me al text d'aquests comentaristes, intentaré fer trans-