R TSERDSISCSO S I LS LSA MO oa Ia iadar ta Tarac erirarerlaliias: is

n.

Jaleraies

R abai aa eiaras dada

H S aaada MI ia ia

Pelstei

OS COU OS Lra

E ST

alnPelel S ei eisdstPL il

E alsi8A pt aL RAI CSCaC A ICSeIó Vededetedel

 

......

   

Dra ararrr

 

180 LA DIVINA COMÈDIA

 

VD'orbs, ja d'antic, pel món llur fama és, — gent gasiva, en-
vejosa i sang-superba, — que llur mal fer la pell no t'embrutési".
La ceguesa política dels florentins és tradicional segons el cronista
Villani. S'explica que els pisans oferiren als florentins unes colum-
nes de pòrfid destruides pel foc, però envernissades amb una mena
de mangra, i els florentins les acceptaren i fins molt temps després
no s'adonaren de l'enganyifa.

V Ja la Fortuna tant d'honor et serva, — que fam tindran de tu
dins cada extrem, — mes, lluny del boc ha de romandre l'herba".
Els mèrits del Dant causaran els odis contra ell dels dos partits, dels
blancs i els negres, però, amb una imatge originalíssima, diu Brunetto
que el Dant serà salvat, cperquè el boc (els florentins) no arribarà
a l'herba (al Dant)o. No sols el partit dels negres, contrari al poeta,
li serà hostil, sinó que els blancs mateixos, en l'exili, se li faran
insuportables. Ben clar li ho té de dir Cacciaguida en el cant XVII
del PARADÍS, quan li parlarà de la compagnia malvagia e scempia dels
seus correligionaris.

VLes bèsties fiesolanes de mal tremp — s'entredevorin, sens
tocar la planta, — si encar en brota alguna de llur fem, — on es
revifi la semença santa — d'aquells romans que allí restaren quan—
anà a fer-hi el seu niu malícia tantal" dLes bèsties fiesolanes, són
els florentins, ela plantao que brolla de dllur femo és el Dant, en el
qual reviu la llavor de Roma, el Dant es creia descendent dels ro-
mans que es trobaven a Florència quan hi anaren a cfer niuo els de
Fièsole, cmalícia tantav, que s'havien rebeHlat contra Roma, cpopulus
ille sanctus, pius el gloriosusn, com l'anomena el propi Dant (DE
MonN. IÍ, v, 5). Aquesta és la profecia de Brunetto, i recordant-li
tot l'afecte que té per ell i per la seva dbona imatge paternav, que
li ensenyà com l'home cesdevé etern, amb la possessió de la cièn-
cia, li contesta el Dant que tot el que li ha dit sobre la seva vida
ho reté per a explicar-ho, junt amb altres profecies — la de Ciacco
(INF. VI, 64 i segs.) i la de Farinata degli Uberti (INF. x, 79 i segs.),—
a la dona que sap la veritat, si és que pot arribar a veure-la. Però
de moment, amb un gran aplom, pot dir a Brunetto que, com que

té la consciència neta, està disposat als cops de la Fortuna, cla qual
pot moure la seva roda com el pagès pot servir-se de l'aixada.
Virgili, que no ha dit res, escoltant les manifestacions del Dant,