Da isn,

H
3
E
x
i
3
E:

 

MI s0RTió Ba BO Sa sc jaT eSejesaMjusates

lRr ereatel 0658

S IIS LS CI S estoat

D S I

pt

D Eateaetess T esesetets

EOST aR

 

178 LA DIVINA COMÈDIA

 

i el 1230, i morí a Florència el 1294. Home públic, va prendre
part en la vida política de la ciutat. Fou notari i després canceller
del Comú de Florència. Ambaixador prop d'Alfons de Castella
l'any 1260, havent sabut, de retorn, que durant la seva absència les
coses anaven de mal borràs com a conseqiiència de la derrota dels
gúelís a Montaperti (4 de setembre del 1260), se n'anà a França i
no es repatrià amb els altres gúelfs fins després de la batalla de Be-
nevento (22 de febrer del 1266). En 1269 era enotarius nec non
scriba consiliorum Communis Florentiaen. En 1280 intervingué en
les conclusions entre gúelís i gibellins, i ocupà fins a la mort altres
càrrecs d'importància.

No fou mestre del Dant, en el sentit estricte de la paraula, sinó
el seu director i conseller en els múltiples estudis del poeta. Del
vici inconfessable, del qual el Dant l'acusa, no se'n té absolutament
cap notícia, fora de la lapidària i terrible sentència del poema, sen-
tència més escandalosa, més pública i més inesborrable, natural-
ment, que totes les sentències judicials hagudes i per haver. Donada
la naturalesa del pecat, es comprèn que no se'n trobi rastre en crò-
niques ni en documents de l'època.

El Villani diu que Brunetto cfou gran filòsof i fou suprem mestre
en retòrica, tant en ben saber dir com en ben dictar. I fou aquell
que exposà la Retòrica de Tulli, i féu el bo i útil llibre dit el "Tesoro'
i el 'Tesoretto' i molts altres llibres de filosofia, i fou dictador del
nostre Comú. Fou home mundà, però d'ell havem fet menció
perquè fou començador i mestre en desengruixir els florentins, i els
mostrà el ben parlar, i el guiar i regir la nostra república segons
la política..

El Boccaci diu que ala seva principal facultat era la notaria, en
la qual molt exceHí, i féu d'ell i d'aquesta facultat tan gran estima,
que, havent comès error en un contracte, i per això essent acusat
de falsedat, volgué abans ésser condemnat per falsari que confessar
el seu error.

Un cop fetes les grans manifestacions d'afecte entre els dos
homes notables, com que Brunetto no es pot aturar per mor del
càstig, i com que el Dant té un cert pànic de deixar l'escullera i
seguir al costat del mestre pel sorral en fames, decideixen anar tot
caminant per un camí partit, com diria el nostre Maragall, l'un dalt