pEM ETa N oir tetemgnisis,

EET GT SE

Falel

D:

E SESLSEMMERESCICI CIU S CI OS D atai aT nt esaial ad0hs

Eisteiel

D CI E S SE SERO I I IE dadar eteledes

Errens

S eiprel

325150 Va bafevedadetel

tr

pIaTs iad E alsisiae

 

144 LA DIVINA COMÈDIA

de fer enterrar viva la gent (Plut.: PELÒPIDAS, 27-29, C. Nepos:
PErÒP., 5). Bambaglioli diu que el Dant es refereix a un e4lexander,
rex lerusalem et tirannus crudelissimusn. Però la majoria dels comen-
taristes, entre ells Boccaci, creuen que es tracta del gran conquistador
de la Pèrsia i de l'Índia.

Dionís és, sens dubte, el Dionís II, tirà de Siracusa, que regnà
de l'any 407 al 367 a. J. C., considerat pels antics com el tipus
acabat dels tirans inhumans i cruels. Després d'aquestes dues
figures pre-cristianes, el centaure mostra dos condemnats, un de pèl
negre i un de pèl ros. Es tracta de dos personatges del clima del
Dant: un és Azzolino, o Ezzelino da Romano, comte d'Onara,
mort a la presó l'any 1259. Sembla que aquest Azzolino fou un
vilissim i cruelíssim tirà, que senyorejà i dominà per gran part de la
Lombardia. Als ciutadans de Pàdua els robà fins la camisa, i a
molts els féu morir entre turments. Conta Giovanni Villani, en la
seva Crònica, que en una ocasió féu cremar onze mil paduans. El
ros és Obizzo II d'Este, marquès de Ferrara i de la marca d'Ancona,
mort l'any 1293, pel seu fillastre, segons uns, o el seu fill legítim,
segons altres, Azzo VIII, el qual, com diuen les cròniques, va
ofegar el seu pare amb un coixí de ploma.

Tots aquests tirans estan ficats dins el riu fins a les celles, però,
com que el nivell de la sang va baixant, trobem ara uns condemnats
amb sang només fins al coll. Són els homicides, menys castigats
que els tirans. Mostra entre aquests, el centaure, una ombra apar-
tada de les altres, per la singularitat del seu crim, i diu: "Aquest,
el cor partí, en terra sagrada, — l'honor del qual pel Tàmesi
s'estén", amb tota propietat: cEl cor de la víctima encara es venera
o s'honora damunt el Tàmesis. Aquí el poeta es refereix als fets
segients, reportats per l'historiador Villani. Essent Enric, germà
d'Eduard I d'Anglaterra, en una església a Viterbo, en la qual es
celebrava la missa, fou escomès i mort per Guido, comte de Mont-
fort, el qual havia estat nomenat, per Carles d'Anjou, vicari de
Toscana. Guido digué que amb aquest crim venjava el seu pare
Simó de Montfort, assassinat pel rei d'Anglaterra. Eduard recolli
el cor del seu germà, el ficà dins una copa d'or, i el féu posar
damunt una columna, en el cap d'un dels ponts que en aquella
època hi havia a Londres, sobre el Tàmesi.