INFERN. CANT ZI 129

 

Alessandro Vellutello l'any 1544, tots, es pot dir, ciuen en l'error
insinuat per Gracià, i seguit pels historiadors medievals, fins a la
Crònica de Martí Colonno, de la qual, segons Niccolò Tommasèo,
va beure directament el poeta el seu error sobre el papa Anastasi.

Segons aquests comentaristes contemporanis i posteriors al Dant,
fins a la f del segle xvI, el papa Anastasi II, que ocupà la cadira de
Sant Pere des de l'any 496 al 498, invità Fotí a Roma, el qual
participava de l'heretgia d'Acaci, consistent a negar l'origen divi
de Jesucrist, i l'acusen també aquests comentaristes d'haver adoptat
aquesta heretgia, d'haver estat foragitat de la cadira papal per la
irritada clerecia romana, i d'haver mort per judici diví expeHint els
propis budells. Pietro di Dante, entre altres comentaristes, ho diu
ben clar: (Quoniam divino iuditio dum ad secreta nature ivisset 1bi
egerendo omnia intestina decessit).

Aquesta era la idea que els historiadors eclesiàstics tingueren
d'Anastasi II durant més de mil anys. A finals del segle XvI,
probablement després del Concili de Trento, els revisionistes de
la història papal, amb documents a la mà i més assabentats de la
matèria que els forjadors de llegendes i cròniques fantàstiques, inten-
taren aclarir els fets i escatir la veritat sobre una gravíssima acusació
feta contra un pontífex de l'Església, immortalitzada i fixada en el
més gran poema de la cultura catòlica. Una de les figures que més
contribuiren a reivindicar la memòria d'Anastasi, fou el famosíssim
cardenal Bellarmino, el qual, en el llibre quart de les seves dCon-
trovèrsiess (eDe Romano Pontificev) analitza totes les relacions
d'Anastasi amb els heretges de la seva època.

Posteriorment la crítica històrica ha dit l'última veritat sobre
Anastasi, que sembla que és la segúent: Vivint el papa esmentat al
temps del cisma de les dues Esglésies, oriental i Occidental, i
estimant la pau damunt de tot, envià l'any 497 dos bisbes legats a
l'emperador grec, pregant-li de treure dels Sagrats Díptics el nom
d'Acaci, heretge, bisbe de Cesàrea, a Palestina. En el mateix temps
arribà a Roma Fotí, diaca de Tessalònica i seguidor d'Acaci en la
seva heretgia. Anastasi II el va rebre amablement i tingué amb ell
algunes converses per veure si el dissuadia dels seus errors, la qual
cosa excità les ires de la clerecia de Roma. D'aquesta irritació de la
clerecia, per les meres converses que el Papa tingué amb l'heresiarca

3
Z_Z.
c3
i
;
a
S
È