INFERN. CANT V 73

 

perfecte i s'adiu al tendre patètic femení d'una manera meravellosa.
Fixeu-vos si és dona, aquesta Francesca, que fins en la pena infernal
fa constar que l'esca del seu pecat és un e'home bellv. Mireu si el
Dant sap quina mena de joc delicadíssim té entre mans, que /a ex-
plicar la dona i fa callar l'home, i a l'home, de més a més, el fa plorarl
I ara considereu el paper admirable d'element tràgic i fatal que juga
la literatura —ja en el segle tretzè l — amb la presència de la histò-
ria de Lancelot. I aquell punt de malícía que deriva i precipita en
la narració cavalleresca, i que es resol en el vers celebèrrim: "a
bocca mi baciò tutlo tremante", vers directíssim, impúdic, d'una
cruesa fisiològica, però lluminós i sanguejant... insubstituible.

En la traducció d'aquest cant, el traductor se sent una mica aver-
gonyit, perquè és molt difícil donar a totes aquestes paraules el to
i l'aire de l'original. No es tracta de traduir d'una llengua forastera
ni d'interpretar conceptes, ni d'aconseguir musicalitats prosòdiques
equivalents. Com en els instants solemnes de la gran poesia, es
tracta de seguir el ritme d'un cor i la percussió d'una intelligència
excepcionals, que, valent-se de la paraula, creen elements de bellesa
pura. Tocar aquests elements de bellesa, despullar-los, desfer-los i
refer-los, és una profanació. Aquesta és la servitud del traductor:
cometre tals profanacions, que per molt a fi de bé que es facin, de-
lataran sempre la gosadia i la impotència de qui les comet.

1-6

i
È
8
L
È
j