E E E2 Bi MIT Ua jaralala i ii ia orra tta iarel E IErel igi iy L Ee t SE S CEA Ia miaieivieistal cti iMRI RI RAIA EL EE LA DIVINA COMÈDIA I en escoltar els dolors i les ofenses, jo tristament vaig acotar la faç, 111 fins que el poeta em preguntà: dé Què penses è I per resposta jo li dic: 4 Ailast Quants dolços pensaments de tota mena 114 conduiren els dos a aquest mal past o Després girant-me a l'esperit en pena jo vaig dir-li: 4 Francesca, els teus turments 117 em fan llagrimejar a llàgrima plena'l Mes, digue'm, é com sospirs i llanguiments us malmenaren en camí d'amor 190 fins arribar a dubtosos sentiments 2 I ella em respon: d No hi ha més greu dolor que recordar-se del bon temps en l'hora 128 miserablel I ho sap el teu doctorl Però si vols seguir ben d'a la vora la nostra passió fins a l'arrel, 126 jo faré com aquell que parla i plora. Un jorn llegíem com l'encesa mel del dolç desig en Lancelot prenia, 199 estàvem sols i sense cap recel. Més d'un cop, la lectura ens empenyia a contemplar-nos en els ulls la cara, 132 i arribà el punt del llibre que ens perdia. Quand' io intesi quell'anime offense, E quella a me: cNessun maggior dolore china' il viso, e tanto il tenni Basso, che ricordarsi del tempo felice ua fin che 'l poeta mi disse: aChe penseèn nella miseria, e ciò sa "l tuo dottore. 123 Quando rispuosi, cominciai: cOh lasso, Ma s' a conoscer la prima radice quanti dolci pensier, quanto disio del nostro amor tu hai cotanto affetto, 114 MENÒ costoro al doloroso passolv dirò come colui che piange e dice. 128 Poi mi rivolsi a loro e parla' io, Noi leggiavamo un giorno per diletto e cominciai: eFrancesca, i tuoi martiri di Lancialotto come amor lo strinse: 417 a lacrimar mi fanno tristo e pio. soli eravaniQ e sanza alcun sospetto. 129 Ma dimmi: al tempo de' dolci sospiri, Per piò fiate li Occhi ci sospinse a che e come concedette amore quella lettura, e scolorocci il viso, 130 che conosceste i dubbiosi disirièn ma solo un punto fu quel che ci vinse. — 138